Beim Schlafengehen (En anar a dormir) és la tercera d’un grup de quatre cançons (lieder) per a soprano i orquerstra, de fet titulades Quatre últimes cançons (Vier letzte Lieder), compostes per Richard Strauss a l’edat de 84 anys. Concretament aquesta va ser acabada el 4 d’agost de 1948 a Pontresina (Suïssa), però el compositor no va poder escoltar-la mai representada ja que es va estrenar el 22 de maig de 1950, set mesos després de la seva mort, a Londres.
De les quatre cançons a mi m’emociona especialment Beim Schlafengehen. Un oníric violí torna a donar pas a la veu de la soprano en un trànsit alliberador de l’ànima, que lliure per fi, vola en el cercle màgic de la nit i d’aquesta manera troba mil vegades la vida. La cançó, sobre un poema de Herman Hesse, està dedicada a Pauline de Ahna, dona de Strauss i antiga soprano. La va estrenar, d’acord amb els desitjos de Strauss, Kirsten Flagstad sota la direcció de Wilhelm Furtwängler.
L’ancià Strauss ens ofereix el testament de la seva música. Una obra que es resisteix a acceptar els nous temps sonors i les noves sensacions. Per això es presenta com un al·legat estètic d’una era de la música que es resisteix a morir. Hi habita la nostàlgia i certa esperança que s’intueix darrere de la foscor sonora.
La música presenta una serenitat i complexitat melòdiques pròpies de l’edat del compositor. Les melodies entreteixides de la soprano i l’orquestra es superposen i podrien exposar independentment amb la mateixa brillantor, però juntes arriben a moments realment sublims. La serenitat davant la mort de qui la té a prop i li dedica una obra de tal bellesa que és una fita en la història de la creació musical.
En aquest vídeo el canta Kiri Te Kanawa, versió que a mi m’agrada especialment.
La lleteria de Sant Cugat 